Les agrupacions participants a la Secció d’Honor del Certamen Internacional de Bandes de Música “Ciutat de València” 2022 hauran d’interpretar com a obres obligatòries les partitures “La Venda dels Gats” del compositor José Serrano i “Dionysiaques Op. 62” de Florent Schmitt.
BIOGRAFÍA JOSÉ SERRANO
Naix a Sueca, València, el 1873 i, com també altres compositors de sarsuela, va ser son pare, director de banda de música, qui el va introduir en este camp. Es trasllada a València per a continuar els estudis quan tenia 16 anys i, posteriorment, a Madrid, amb la intenció d’obtindre una beca que li permetera continuar estudiant, però hi troba un món molt diferent del que havia deixat a València i on no té molta sort.
La ceguera progressiva del mestre Fernández Caballero l’obliga a demanar a Serrano que col·labore amb la partitura de «Gigantes y Cabezudos», obra que va ser elogiada a «El Saloncillo», revista en què feia uns mesos que Serrano escrivia.
La primera composició de Serrano estrenada amb èxit, «El Motete«, es remunta a 1900 i van ser els germans Álvarez Quintero els qui li van oferir el llibret. José Serrano no va desaprofitar l’oportunitat de situar-se entre els grans compositors. La seua figura es va engrandir per la tasca duta a terme durant el primer terç del segle XX i es va emmarcar en el «género chico» que, encara que començava a cedir davant la sarsuela, seria encara durant molts anys del gust del públic. Entre les més de 50 obres per a teatre de Serrano, hi destaquem: «La reina mora», amb text dels germans Álvarez Quintero, «Moros y cristianos«, «Alma de Dios«, «La canción del olvido«, «Los claveles«, «La dolorosa» i «La venta de los gatos«.
Serrano és també molt conegut per tots els valencians per ser el compositor de l’himne de l’Exposició Regional Valenciana de 1909, adoptat oficialment com a himne de la Comunitat Valenciana el 1925, o del famós pasdoble «El faller«. Serrano va morir a Madrid el 8 de març 1941, sense que s’haguera estrenat l’obra «La venta de los gatos», basada en una narració de Bécquer.
OBRA OBLIGADA: «LA VENTA DE LOS GATOS» (Arranjaments de Sergi Pastor)
Es va escriure amb la intenció d’instaurar l’òpera espanyola. El 1900, José Serrano acabava de conéixer el seu primer èxit gràcies a l’entremés «El Motete». Animats per l’èxit de l’obra, els germans Álvarez Quintero proposen al mestre Serrano que cree la partiturade l’òpera «La venta de los gatos», sobre llibret dels mateixos Álvarez Quintero, inspirat en una narració de Gustavo Adolfo Bécquer. L’any següent ja havia escrit l’obra, però no es va estrenar fins al 1943, al Teatre Principal de València, dos anys després de la mort del músic. El motiu esgrimit per a justificar esta tardança va ser la falta d’instrumentació, cosa que el va convertir en objecte de burla i en va fomentar la fama de gandul, que el perseguiria per a tota la vida. Segons assenyala tota la premsa dels anys 40, Enrique Estela va completar esta orquestració i va ser l’encarregat de dirigir l’estrena.
L’argument de l’obra segueix fidelment la narració homònima de Bécquer. La primera part està dominada per l’alegria, la festa i l’amor compartit: Lorenzo estima Amparo, jove que, des de menuda, viu a la «Venta de los gatos», de Sevilla, rescatada de l’orfenat per l’amo de la posada, pare de Lorenzo. La segona és fosca, sinistra, traspassada pel dolor i per la mort. Amparo ha estat recuperada per son pare, un noble que es va veure obligat a eixir d’Espanya per raons polítiques. La xica enyora la vida d’abans i, com no pot tornar-hi, mor. Quan porten el seu cos al cementiri que s’ha erigit prop de la posada, Lorenzo ho descobreix i es torna boig.
La narració no està basada en un fet real, encara que sí que inclou elements històrics, ja que l’establiment anomenat «La venta de los gatos» i el cementiri de Sant Ferran van existir de veritat.
BIOGRAFÍA FLORENT SCHMITT
Compositor impressionista francés que va començar la formació de composició amb el compositor local Gustave Sandre, abans d’ingressar en el Conservatori de París als 19 anys, on va estudiar amb compositors com Jules Massenet, Gabriel Faure i Theodore Dubois. L’any 1900 guanya el Premi de Roma.
Abans de 1920, es considerava que Schmitt estava en la primera fila dels compositors musicals «avançats», no conformistes, formava part del grup anomenat Els Apatxes i era un dels compositors francesos més interpretats en el període entre les dues guerres mundials. Posteriorment, va caure en oblit, tot i que va continuar escrivint música fins que va morir. També va dirigir el Conservatori de Lió de 1921 a 1924 i, entre 1929 i 1939, va exercir d’incisiu crític musical per a la revista «Le Temps».
Florent Schmitt va ser un compositor sofisticat, capaç de «saltar pistes» des del punt de vista estilístic i de crear obres d’art convincents en diferents estils. Es va negar a desfer-se de la seua personalitat musical particular i va patir els atacs d’aquells que, en aquell moment, sentien que el fet de no unir-se a les files de l’avantguarda era digne de menyspreu. Encara que tradicionalista en molts sentits, la seua música solia emprar modismes harmònics i rítmics que sorprenen per la seua modernitat. Va escriure prop de 138 obres i va compondre per a la majoria de les principals formes musicals, excepte per a l’òpera. El seu estil era principalment impressionista, similar al de Debussy, però també incloïa elements de Wagner i de Richard Strauss. El seu quintet per a piano en si menor, compost el 1908, va ajudar a establir la seua reputació, encara que, en l’actualitat, les obres seues més famoses són «La tragédie de Salomé» i «Psaume XLVII» (Salm 47), a més de l’obra per a Banda Simfònica «Dionysiaques Op. 62», escrita entre 1913 i 1914.
OBRA OBLIGADA: «DIONYSIAQUES OP. 62» (Revisió de Felix Hauswirth)
«Dionysiaques» és un brillant viatge de força d’11 minuts que porta els oients a un increïble viatge de so. Tot i que el treball no és realment programàtic, el títol suggereix una orgia dionisíaca, que es fa plenament en la intensitat de la música amb contrastos interessants: cromatisme melancòlic alternat amb emocionants clímaxstutti.
A més, la partitura té una orquestració intrigant que requereix diversos instruments inusuals per a l’època, com el sarrussòfon, el saxòfon baix, els clarinets contrabaixos i, fins i tot, els contrabaixos de cordes.
Igual que moltes de les composicions de Schmitt, la música és un repte per als artistes intèrprets i executants, cosa que pot explicar en part per què «Dionysiaques» va tardar moltes dècades a convertir-se en un element bàsic del repertori de la banda de concerts.
La mateixa Banda de la Garde républicaine de Paris va de les dues primeres gravacions de l’obra, amb tres mesos de diferència. La primera gravació va tindre lloc en novembre de 1927, sota la direcció del compositor-director Guillaume Balay, mentre que la segona es va fer en febrer de 1928, amb Pierre Dupont com a director.
Estes primeres gravacions de «Dionysiaques» tenen un interés històric particular perquè van emprar l’orquestració original de Schmitt i hi van incloure una sèrie d’instruments que ja no formen part de la llista típica de conjunts de vent (petits bugles, saxhorns, sarrussòfons i similars).
Però una cosa interessant va ocórrer, començant en altre racó del món. Al Japó, país amb una forta tradició de conjunt de vent escolars, «Dionysiaques» va començar a aparéixer com una obra de competència de banda. En els últims 30 anys, hi ha hagut multitud d’actuacions de la partitura de Schmitt amb conjunts de vent de nivell mitjà, secundari i universitari.
Més recentment, el 1992, «Dionysiaques» va ser anomenada una de les millors composicions per a la banda de concerts «Top 10» com a part d’una avaluació general de partitures de vent de «mèrit artístic seriós», duta a terme per un panell de 20 jutges format per grans especialistes com Eugène Corporon, del Conservatori de Cincinnati, i Donald Hunsberger, de l’Eastman School of Music, a més del llegendari Frederick Fennell com a assessor del projecte.
Què li dona a «Dionysiaques» el seu poder de permanència com a peça de concert? És molt enginyós…, sempre fresc i interessant… i, al final, completament emocionant. Molt poques vegades s’escolta una peça musical que porte els oients a través de tants estats d’ànim i contrastos en una dotzena de minuts.
En resum, «Dionysiaques» porta existint un segle, però no es fa mai vella.